El món gira sobre el seu propi eix, però no és el centre del sistema. El sistema polític al Regne d’Espanya és centrífug i s’abstreu en ell mateix. Els titulars són miralls d’aquest sistema i molt pocs mitjans es dediquen a qüestions que no siguin d’allò que en diem “rabiosa actualitat” i que, en molt poc temps, és superat per la realitat convulsa.
El canvi dels mitjans, la competència pel relat minut a minut, les exclusives i filtracions han transformat l’ofici. Opinió, tertúlies, xarxes i hashtags. És notícia allò que ven, allò que la gent espera àvidament en una societat on tot es consumeix amb rapidesa.
La lectura del reportatge periodístic de fons no interessa? No interessa el periodisme d’investigació? Al meu entendre és l’únic que dóna sentit al periodisme més enllà del que és evident, si bé la precarietat de la professió deixa poc marge a la raó de ser.
Hi ha mitjans que inventen relats o publiquen allò que algú inventa. Normalitzen allò que no és normalitzable perquè visquem com si res no passés en una situació de conflicte polític extrem, on es vulneren drets flagrants i on les persones agredides se les converteix en violentes agressores.
Un exemple: parlar de dones mortes quan han estat brutalment assassinades, o jutjar a les víctimes d’agressions sexuals de forma pública i sense donar-les veu. Però el relat no canvia, ja que continuen morint com si elles ho decidissin i són agredides com a objectes de desig d’aquells que no han de controlar els seus instints.
Els relats que es construeixen en despatxos –i que tenen la complicitat preocupant dels grans mitjans i grups mediàtics–, són relats que busquen canviar l’opinió a partir de la manipulació. No es té en compte que, en la societat actual, els mitjans tenen per funció desmuntar les tristes i burdes manipulacions amb imatges i narracions en primera persona. Però tant els és.
A la gent del plasma no els importa què es reclama, els importa que tothom cregui la seva mentida i… ai qui no cregui i actui com ells creuen, ai d’aquelles persones que posin en dubte el seu pla. Se les presenta com a persones degenerades, que “viuen a Matrix”. Ens venen arguments, delinqüents, notícies i ens bombardegen. La sobreinformació desborda i crea confusió.
Hi ha gent que pateix la misèria i hi ha gent miserable. Hi ha qui informa i hi ha qui inventa. Hi ha qui fa política i hi ha qui fa negoci. Hi ha qui pacta i hi ha qui busca venjança. Hi ha paral·lelismes que inquieten: Maffia –que vol dir “misèria”– va néixer com a autoorganització per protegir els camps de cultiu.
La màfia va esdevenir una organització criminal que buscava el poder i benefici per la força. Doncs bé: alguns governs –que, no ho oblidem, són una proposta nascuda per gestionar el bé comú, pel bé de la ciutadania– s’han convertit en veritables màfies quan ignoren la ciutadania i la sobirania popular i s’imposen per la força. Com les màfies, cerquen el domini dels seus negocis i fan la vendetta contra els rivals. Ho hem vist en alguns governants, quan no tenen escrúpols a l’hora d’atacar els qui dissenteixen, a qui amenaçen i contra els quals utilitzen la violència per fer creure el relat del sistema, el seu sistema.
“Una ment tancada és una ment moribunda”, deia l’escriptora nord-americana Edna Ferber. El problema és que, en la seva agonia, la maldat es descontrola i no s’atura.
Comunicacio Participativa 