Dues nenes de Tenerife són tristament conegudes a partir de la seva desaparició. La violència vicària ha sortit de l’armari i ha estat a la primera plana durant dies. El que el moviment feminista i moltes juristes o treballadores especialitzades en l’àmbit de la violència masclista han denunciat durant anys ha arribat a les portades. El que podria ser una notícia destacada –el fet que per fi es reconeix com a tal aquesta violència– es viu amb tristor no només per la mort de les nenes sinó pel tractament mediàtic que se’n fa.
El seguiment minut a minut d’un tema que hauria de provocar vergonya política, jurídica i social. Ha acabat sent d’una frivolitat extrema.
Magazins sensacionalistes fent connexions en directe amb el vaixell de cerca en la seva arribada al port mentre han donat durant mesos veu als portaveus negacionistes de la violència masclista. El tractament sovint ha recordat els assassinats d’Alcàsser pel tractament frívol i superficial i, també, per utilitzar un tema tan dolorós com a promoció publicitària.
La violència masclista és part d’un sistema, la violència vicària una part que era molt més invisible encara. Mitjans que exhibeixen, i han exhibit, agressors amb tota impunitat i es netegen la cara mostrant, anys més tard, a les dones que l’han patit. Aquests mitjans, mentre de forma aparent demanen la fi de la violència masclista, en fan espectacle. Segueixen defensant l’hegemonia patriarcal. Mantenen l’estructura violenta.
Deia la professora Marta Selva en una entrevista a Mèdia.cat fa dos anys que “hem passat de la invisibilitat a la hiperexposició, cosa que no vol dir, per si mateixa, que es correspongui amb una explícita millora en la qualitat de la informació”. No era una anàlisi nova, feia anys que ella mateixa ho analitzava, que l’Observatori de les dones als mitjans de comunicació ho recollia, que ho denunciava el moviment feminista. I aquí seguim.
La violència patriarcal es destapa, però s’espectacularitza, les dones i els fills i filles que la pateixen són víctimes en un relat espantós que vol captar audiència i no canviar res. Els mitjans tenim la responsabilitat de ser objectius, però anant a fons, críticament i no convertint un crim en una anècdota espantosa.
Comunicacio Participativa 