No recordo el dia que vaig començar a pensar que els testimonis a les notícies eren poc rellevants. La veritat és que no ho són, però el caire que sovint tenen les notícies amb declaracions de persones que aporten poca o nul·la informació és alt. Un exemple el podem trobar en informacions sobre violència masclista en què s’entrevisten veïns de la víctima i testimonis com aquests es converteixen en la base d’una notícia.
De la mateixa manera, tampoc no recordo el dia en què vaig començar a identificar tertúlia amb turra devastadora. D’una banda, qui participa a les tertúlies solen ser les mateixes persones a diversos mitjans i, d’altra banda, es parla de tots els temes com si tothom en fos especialista.
Aquesta percepció, evidentment, no porta a pensar que no calen testimonis ni que les tertúlies són un gènere avorrit sinó a reflexionar en com s’han desenvolupat en els mitjans. El gènere rosa va marcar tendència. Els inicis dels programes de premsa del cor van tenir èxit, l’audiència pujava com l’escuma. Com més cridòria hi havia en una tertúlia, més exitosa era. Com més testimonis de detalls, encara que no tinguessin res a aportar, més misteri i més audiència. Això va anar traspassant a les notícies i les tertúlies, a l’anàlisi del dia a dia i a la realitat periodística.
L’important ja no és anar a la notícia, no és arribar al moll de l’os, sinó fer molt soroll a l’entorn. La dinàmica social i periodística ha anat virant cap aquí. Les fake news, tal com les coneixem ara, són part d’aquesta estratègia.
El periodisme d’investigació ha estat una singularitat en aquesta cursa cap a l’absurd dels mitjans. Els i les professionals forjats en el periodisme compromès han anat canviant el curs de les notícies i dotant de sentit els testimonis. Un testimoni no ha de ser infreqüent ni pot ser intranscendent, ha d’aportar un punt de vista a la notícia.
De la mateixa manera, la tertúlia no pot tenir sempre els mateixos punts de vista –la idea que hi ha qui exerceix de tertulià professional–, alguns temes necessiten especialistes que aportin informació contrastada, cosa que no sempre passa en moltes de les tertúlies actuals.
Estem en un moment de transició del periodisme? En tot cas, hem viscut el pas de ser considerat el quart poder a la precarització de la professió. Ara, des de la precarietat, molta gent ha tornat a aportar les ganes d’escodrinyar i analitzar des d’altres perspectives. Els mitjans marquen línia però el periodisme crític ja no és només qüestió de militància, també estan creixent els mitjans i les ganes. Les xarxes socials i la proliferació de nous mitjans han propiciat nous espais –molt militants, molt compromesos i sovint amb molta autoexplotació o voluntarietat total– on desenvolupar una forma menys limitada de periodisme. Tot plegat evidencia que la necessitat d’ingresos econòmics per via de publicitat i patrocini que tenen els mitjans poden no anar aparellats amb els interessos informatius.
Comunicacio Participativa 