Des del passat mes de novembre hi ha un nou podcast «d’humor pur» com el defineixen les seves creadores: la periodista Natza Farré i l’actriu Judit Martín, un tàndem hilarant, que volen riure juntes i fer riure i que té l’objectiu de fer-ho però també, generar debats. El mateix títol, «El nou paradigma», dona pistes de cap a on va.
El podcast neix des d’aquesta essència i no amb esperit comercial i així ho refermen. En una conversa amb la Natza Farré a propòsit del nou podcast, diu que “la llibertat de fer-ho d’aquesta manera tampoc té preu. Per això no guanyem ni un duro, guanyem en el que volem fer, que és el que fem”. Així, no apliquen filtres comercials i de filtres n’hi ha molt pocs, riuen de tot i aprofiten per denunciar, amb moooolt humor, la necessitat de canviar el món.
No recordo el dia que vaig començar a pensar que els testimonis a les notícies eren poc rellevants. La veritat és que no ho són, però el caire que sovint tenen les notícies amb declaracions de persones que aporten poca o nul·la informació és alt. Un exemple el podem trobar en informacions sobre violència masclista en què s’entrevisten veïns de la víctima i testimonis com aquests es converteixen en la base d’una notícia.
De la mateixa manera, tampoc no recordo el dia en què vaig començar a identificar tertúlia amb turra devastadora. D’una banda, qui participa a les tertúlies solen ser les mateixes persones a diversos mitjans i, d’altra banda, es parla de tots els temes com si tothom en fos especialista.
Dues nenes de Tenerife són tristament conegudes a partir de la seva desaparició. La violència vicària ha sortit de l’armari i ha estat a la primera plana durant dies. El que el moviment feminista i moltes juristes o treballadores especialitzades en l’àmbit de la violència masclista han denunciat durant anys ha arribat a les portades. El que podria ser una notícia destacada –el fet que per fi es reconeix com a tal aquesta violència– es viu amb tristor no només per la mort de les nenes sinó pel tractament mediàtic que se’n fa.
El seguiment minut a minut d’un tema que hauria de provocar vergonya política, jurídica i social. Ha acabat sent d’una frivolitat extrema.
Segons el diccionari, una persona experta és la que té molta experiència o que és molt hàbil en una activitat. La que sap molt d’una matèria i que és consultada si hi ha un desacord. Sinònim: una especialista. L’expertesa als mitjans de comunicació sovint és la veu del coneixement però, al meu entendre, tot depèn del mitjà on es difon.Amb la pandèmia aquesta pregunta plana sovint sobre les audiències.
Quan analitzem el tipus de persones expertes, quina experiència aporten, quina ideologia tenen… tot plegat sovint afecta com se’ls presenta i a la credibilitat. Una persona experta als mitjans de comunicació acaba sent un oracle inqüestionable. Ara, per exemple, les dades sobre infeccions, incidència, morts… són confuses. També ho són les polítiques socials, sanitàries i econòmiques que molts països estan adoptant. En aquest maremàgnum sovint les veus expertes donen certeses, o les imposen?
Una pandèmia és notícia, i tant! No només això sinó que els mitjans i professionals han de complir el paper de corretja de transmissió de recomanacions i missatges per tal de fer-ho arribar a la població. Però, com tot, l’excés provoca saturació i la saturació, desinformació.
La mateixa informació de formes diferents per vies nombroses; o bé, la mateixa informació en forma de polèmica; o bé, la mateixa informació en tertúlies a les quals no hi ha cap expertesa; o bé… la saturació informativa sobre la Covid-19 és tan alta i els interessos tan diversos que els missatges es desdibuixen i, finalment, si el missatge ja és per si mateix prou complicat (fases, franges horàries, franges d’edat…) acaba derivant en la desesperació vital de dos mesos de confinament.
A la saturació podem sumar la conspiranoia liderada per alguns mitjans i per líders polítics i internacionals concrets. Finalment tenim la saturació fins a l’extrem d’activitats diverses des de la distància i aprofitant les eines tecnològiques en forma de videoconferències o informacions diverses, diferents i, sovint, contradictòries de les xarxes socials. I com oblidar l’univers de les fake news!
“Al poble, pa i circ”, deia el poeta satíric Juvenal, i és el que els diferents governs populistes han desenvolupat. Els mitjans de comunicació actuals han esdevingut el circ, i la forma d’oferir la informació sovint s’assembla més al circ que a la realitat: manipulació de dades, magnificació de fets o informacions falsejades, ben adobades amb tertúlies histriòniques, que són més a prop de les populars tertúlies roses que no pas de ser un complement d’informació política, social o econòmica.
A aquest paper contemporani de donar informació sobre l’actualitat, els mitjans hi han afegit la precarització de la informació: la realitat s’emmotlla a les seves opinions i finançadors. Opinions diverses que, cridant, interrompent, imposant, acaben dibuixant al públic l’imaginari de la realitat. Res de nou sota el sol, Plató ja feia al·legoria amb la caverna.
Els mitjans locals de comunicació són mitjans lligats a la realitat local, són notícies que no trobes enlloc més i que fan una funció de cohesió veïnal i comunitària important.
Els mitjans de comunicació local són sovint impulsats per entitats que tenen un objectiu social més que econòmic i que tenen anys d’història a les seves planes, a les seves pantalles, a les seves ones.
Els mitjans locals comuniquen allò que viuen i veuen des de la voluntat, des de la militància local, des del voluntariat comunicatiu. Són escoles de formació de noves i nous periodistes. Són espais de comunicació transversal, des de la història a l’actualitat. Són espais de recuperació i coneixement i reconeixement local.
L’esport femení és imperceptible als mitjans de comunicació. Tenim equips destacats que només són visibles als mitjans quan assoleixen èxits, però no hi ha seguiment de les seves trajectòries.
Un exemple és el primer equip de la lliga femenina del Club Patí Voltregà, que ha ocupat alguns espais en proclamar-se per sisena vegada campió d’Europa d’hoquei sobre patins. Un altre exemple anterior van ser els títols assolits i la gran temporada del primer equip femení de l’RCD Espanyol, i actualment la temporada que està fent el primer equip de la lliga femenina del Futbol Club Barcelona. Només en sabem de forma puntual els èxits, però no hi ha seguiment.
Ens preocupem molt sovint per les fake news, pel futur que ens espera quan sigui gairebé impossible saber que és allò real del que ens expliquen. Però més enllà de les notícies falses, hi ha les notícies manipulades i la pressió que poden exercir, degudament cuinades les dades d’audiència. Aquestes actuen sovint com a arguments per justificar les formes com es configuren els continguts informatius i la publicitat. Quan s’olora que una notícia pot esdevenir espectacle sense cost mobilitzador en el terreny polític, sinó tot el contrari –consens emocional, unió sentimental, validació unànime que tothom està unit a una causa innòcua– els mitjans hi posen tot el seu “saber” per a explotar el filó. En l’ajustadíssim límit que hi pot haver entre la informació veraç i contrastada i l’excitació voyeurística morbosa, es perd amb massa freqüència l’ètica periodística. L’excitació de la informació a l’instant, autoestimulada pels mateixos mitjans, configura un cercle viciós insaciable de difícil contenció.
En Julen tenia dos anys, va caure a un pou. Ha tingut a sobre tota l’atenció mediàtica, que ha superat tots els límits, totes les línies vermelles de l’ètica periodística. Quan tancava l’article, 261 persones havien mort al Mediterrani, mentre el vaixell Open Arms restava bloquejat al port de Barcelona. Els informatius ho recullen, cada cop amb menys intensitat, però sovint és una notícia secundària. Després de 8 anys de guerra, Síria és un país devastat, les forces internacionals abandonen el territori, hi ha manca d’ajuda humanitària, 500.000 persones han mort. Han perdut les portades i Aylan forma part d’un record vague d’algunes consciències.
El fenomen de les fake news i les possibilitats futures que tindran han fet que des de les xarxes s’actuï amb certes mesures preventives i restrictives que sovint coincideixen amb les de la censura. Tot i així, la realitat dels mitjans supera la ficció del futur. Si no fos tan trist, seria fins i tot apassionant veure com els mitjans creen imaginari a mida de la ideologia sistèmica i expressen que són tot objectivitat. Diverses notícies de la setmana, de caire molt diferent, ho refermen.
La primera, farem allò del símil futbolístic. El traspàs de Cristiano Ronaldo. Ha estat “la” notícia per a molts mitjans. Alguns tertulians han glosat la figura del que han anomenat “el millor jugador del món” i l’honor que això representava per a l’equip madrileny, sense tenir en compte si aquest títol realment no és molt disputat. Tant és que ho sigui o no, el cas és crear un imaginari potent que la societat prengui com a cert.
Comunicacio Participativa 