No recordo el dia que vaig començar a pensar que els testimonis a les notícies eren poc rellevants. La veritat és que no ho són, però el caire que sovint tenen les notícies amb declaracions de persones que aporten poca o nul·la informació és alt. Un exemple el podem trobar en informacions sobre violència masclista en què s’entrevisten veïns de la víctima i testimonis com aquests es converteixen en la base d’una notícia.
De la mateixa manera, tampoc no recordo el dia en què vaig començar a identificar tertúlia amb turra devastadora. D’una banda, qui participa a les tertúlies solen ser les mateixes persones a diversos mitjans i, d’altra banda, es parla de tots els temes com si tothom en fos especialista.
Ens preocupem molt sovint per les fake news, pel futur que ens espera quan sigui gairebé impossible saber que és allò real del que ens expliquen. Però més enllà de les notícies falses, hi ha les notícies manipulades i la pressió que poden exercir, degudament cuinades les dades d’audiència. Aquestes actuen sovint com a arguments per justificar les formes com es configuren els continguts informatius i la publicitat. Quan s’olora que una notícia pot esdevenir espectacle sense cost mobilitzador en el terreny polític, sinó tot el contrari –consens emocional, unió sentimental, validació unànime que tothom està unit a una causa innòcua– els mitjans hi posen tot el seu “saber” per a explotar el filó. En l’ajustadíssim límit que hi pot haver entre la informació veraç i contrastada i l’excitació voyeurística morbosa, es perd amb massa freqüència l’ètica periodística. L’excitació de la informació a l’instant, autoestimulada pels mateixos mitjans, configura un cercle viciós insaciable de difícil contenció.
En Julen tenia dos anys, va caure a un pou. Ha tingut a sobre tota l’atenció mediàtica, que ha superat tots els límits, totes les línies vermelles de l’ètica periodística. Quan tancava l’article, 261 persones havien mort al Mediterrani, mentre el vaixell Open Arms restava bloquejat al port de Barcelona. Els informatius ho recullen, cada cop amb menys intensitat, però sovint és una notícia secundària. Després de 8 anys de guerra, Síria és un país devastat, les forces internacionals abandonen el territori, hi ha manca d’ajuda humanitària, 500.000 persones han mort. Han perdut les portades i Aylan forma part d’un record vague d’algunes consciències.