No recordo el dia que vaig començar a pensar que els testimonis a les notícies eren poc rellevants. La veritat és que no ho són, però el caire que sovint tenen les notícies amb declaracions de persones que aporten poca o nul·la informació és alt. Un exemple el podem trobar en informacions sobre violència masclista en què s’entrevisten veïns de la víctima i testimonis com aquests es converteixen en la base d’una notícia.
De la mateixa manera, tampoc no recordo el dia en què vaig començar a identificar tertúlia amb turra devastadora. D’una banda, qui participa a les tertúlies solen ser les mateixes persones a diversos mitjans i, d’altra banda, es parla de tots els temes com si tothom en fos especialista.
“Al poble, pa i circ”, deia el poeta satíric Juvenal, i és el que els diferents governs populistes han desenvolupat. Els mitjans de comunicació actuals han esdevingut el circ, i la forma d’oferir la informació sovint s’assembla més al circ que a la realitat: manipulació de dades, magnificació de fets o informacions falsejades, ben adobades amb tertúlies histriòniques, que són més a prop de les populars tertúlies roses que no pas de ser un complement d’informació política, social o econòmica.
A aquest paper contemporani de donar informació sobre l’actualitat, els mitjans hi han afegit la precarització de la informació: la realitat s’emmotlla a les seves opinions i finançadors. Opinions diverses que, cridant, interrompent, imposant, acaben dibuixant al públic l’imaginari de la realitat. Res de nou sota el sol, Plató ja feia al·legoria amb la caverna.
Ens preocupem molt sovint per les fake news, pel futur que ens espera quan sigui gairebé impossible saber que és allò real del que ens expliquen. Però més enllà de les notícies falses, hi ha les notícies manipulades i la pressió que poden exercir, degudament cuinades les dades d’audiència. Aquestes actuen sovint com a arguments per justificar les formes com es configuren els continguts informatius i la publicitat. Quan s’olora que una notícia pot esdevenir espectacle sense cost mobilitzador en el terreny polític, sinó tot el contrari –consens emocional, unió sentimental, validació unànime que tothom està unit a una causa innòcua– els mitjans hi posen tot el seu “saber” per a explotar el filó. En l’ajustadíssim límit que hi pot haver entre la informació veraç i contrastada i l’excitació voyeurística morbosa, es perd amb massa freqüència l’ètica periodística. L’excitació de la informació a l’instant, autoestimulada pels mateixos mitjans, configura un cercle viciós insaciable de difícil contenció.
En Julen tenia dos anys, va caure a un pou. Ha tingut a sobre tota l’atenció mediàtica, que ha superat tots els límits, totes les línies vermelles de l’ètica periodística. Quan tancava l’article, 261 persones havien mort al Mediterrani, mentre el vaixell Open Arms restava bloquejat al port de Barcelona. Els informatius ho recullen, cada cop amb menys intensitat, però sovint és una notícia secundària. Després de 8 anys de guerra, Síria és un país devastat, les forces internacionals abandonen el territori, hi ha manca d’ajuda humanitària, 500.000 persones han mort. Han perdut les portades i Aylan forma part d’un record vague d’algunes consciències.
El 10 de juliol del 1992 es va emetre el darrer programa radiofònic dirigit per Jordi Vendrell, L’orquestra. Vint-i-cinc anys després, recordem aquell final que coincidia amb els Jocs Olímpics de Barcelona i les detencions, i tortura, d’independentistes catalans.Era aquell un espai de tertúlia en què es respirava llibertat. Crec, humilment, que la fi del programa també va suposar la fi, durant molts anys, d’un model de ràdio i de fer ràdio, d’un model de periodisme.
En aquella darrera tertúlia hi van participar Josep Maria Terricabras, Modest Prats i Josep Morgades, i parlaren, molt, molt clarament, de com s’estaven duent a terme aquelles detencions, a qui afectaven, i de les tortures practicades. De fet,L’orquestra tancava barraqueta arran de la censura, era un preu polític. Deien llavors, citant Gregorio Morán, “el preu de la transició és perdre la memòria“. I amb aquell programa es perdia la memòria i la veu.
Aquella darrera tertúlia havia de ser el penúltim programa de temporada,però la claredat amb què es parla de les detencions, les reflexions sobre la transició, la comparació de l’actuació contra l’independentisme del govern del PSOE amb la repressió franquista… van provocar les queixes d’un membre de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV) i van cessar immediatament l’emissió del programa. Jordi Vendrell, que era líder d’audiència, no va tornar a tenir cap programa diari.
Comunicacio Participativa 