Julen i els voltors

Article publicat a Mèdia.cat

Ens preocupem molt sovint per les fake news, pel futur que ens espera quan sigui gairebé impossible saber que és allò real del que ens expliquen. Però més enllà de les notícies falses, hi ha les notícies manipulades i la pressió que poden exercir, degudament cuinades les dades d’audiència. Aquestes actuen sovint com a arguments per justificar les formes com es configuren els continguts informatius i la publicitat. Quan s’olora que una notícia pot esdevenir espectacle sense cost mobilitzador en el terreny polític, sinó tot el contrari –consens emocional, unió sentimental, validació unànime que tothom està unit a una causa innòcua– els mitjans hi posen tot el seu “saber” per a explotar el filó. En l’ajustadíssim límit que hi pot haver entre la informació veraç i contrastada i l’excitació voyeurística morbosa, es perd amb massa freqüència l’ètica periodística. L’excitació de la informació a l’instant, autoestimulada pels mateixos mitjans, configura un cercle viciós insaciable de difícil contenció.

En Julen tenia dos anys, va caure a un pou. Ha tingut a sobre tota l’atenció mediàtica, que ha superat tots els límits, totes les línies vermelles de l’ètica periodística. Quan tancava l’article, 261 persones havien mort al Mediterrani, mentre el vaixell Open Arms restava bloquejat al port de Barcelona. Els informatius ho recullen, cada cop amb menys intensitat, però sovint és una notícia secundària. Després de 8 anys de guerra, Síria és un país devastat, les forces internacionals abandonen el territori, hi ha manca d’ajuda humanitària, 500.000 persones han mort. Han perdut les portades i Aylan forma part d’un record vague d’algunes consciències.

Invisibles i exposades

Article publicat a Mèdia.cat

La comunicació, tot i que intenti l’objectivitat, té un punt de partida en la mirada professional. Qui informa té una mirada política -entenent política de forma àmplia- que impedeix l’objectivitat total. Des d’una perspectiva de gènere, aquesta mirada sol ser, directament, una translació del pensament patriarcal. Les dones hem estat negades i reinterpretades a partir del cànon patriarcal i el rol social que se’ns ha atorgat ha estat del tot magnificat i hiperrepresentat en els mitjans de comunicació.

Aquesta mirada, en el cas de les dones en situació de violència, o bé de dones que han patit violències sexuals, acaba esdevenint una representació espectacularitzant que les revictimitza. Sovint trobem en aquestes notícies debats que confronten opinions i enfronten vivències, fent que les dones apareguin segons el discurs més clàssic de la misoginia: víctimes passives o bé bruixes meuques. Només aquests models.

Creant imaginaris

Article publicat a Mèdia.cat

El fenomen de les fake news i les possibilitats futures que tindran han fet que des de les xarxes s’actuï amb certes mesures preventives i restrictives que sovint coincideixen amb les de la censura. Tot i així, la realitat dels mitjans supera la ficció del futur. Si no fos tan trist, seria fins i tot apassionant veure com els mitjans creen imaginari a mida de la ideologia sistèmica i expressen que són tot objectivitat. Diverses notícies de la setmana, de caire molt diferent, ho refermen.

La primera, farem allò del símil futbolístic. El traspàs de Cristiano Ronaldo. Ha estat “la” notícia per a molts mitjans. Alguns tertulians han glosat la figura del que han anomenat “el millor jugador del món” i l’honor que això representava per a l’equip madrileny, sense tenir en compte si aquest títol realment no és molt disputat. Tant és que ho sigui o no, el cas és crear un imaginari potent que la societat prengui com a cert.

Els límits de la llibertat d’expressió

Article publicat a Mèdia.cat

Portem dies parlant de com els mitjans inventen, criminalitzen, deshumanitzen. Ara ja hem passat la barrera i parlem directament d’amenaces, befa i actituds que van força més enllà de la manca de respecte.

La llibertat del president Puigdemont a Alemanya va sublevar alguns periodistes. Jiménez Losantos va fer un editorial radiofònic on va afirmar: «A les Balears hi ha uns 200.000 alemanys d’ostatges. A Baviera poden explotar cerveseries», exhibint la seva ràbia. Posteriorment, després de l’atropellament massiu de Munic, un altre mitjà, Alerta Digital, feia el titular «El karma existe».

Quan els mitjans exhibeixen tan impunement la ràbia, quan fan befa i amenacen amb tanta llibertat, mentre criminalitzen qui es mobilitza pacíficament o empresonen aquells que fan cançons contra la monarquia, la llibertat d’expressió està molt en entredit.

El ‘fake’ com a ofici?

Article publicat a Mèdia.cat

Les xarxes socials han propagat els mems d’una forma paorosa -el que eren bromes, acudits, una expressió d’humor lligada a l’actualitat. Els mems són de tot tipus i la seva expansió és viral, es difonen amb rapidesa i, sovint, al cap d’un temps tornen a moure’s, en una mena de viralitat circular.

La publicitat des del primer moment va veure el potencial dels mems a les xarxes i el mateix concepte de com fer publicitat va anar canviant. Darrere del comportament de la gent hi van les marques, però no només. El comportament social canvia també la forma d’informar.

Fa uns anys Albert Sáez analitzava el paper del periodisme davant l’eclosió de les xarxes socials i el comportament de l’accés a la informació i sentenciava que “el periodisme havia deixat de ser el quart poder”, atès que les xarxes socials passaven a ser font i, alhora, espai comunicatiu en el qual la comunitat compartia ràpidament.

En pocs anys hem vist com això comporta grans espais de manipulació dels fets. Les persones que només s’informen per les xarxes sovint ho fan en comunitats afins i donant per vàlides les dades i opinions que hi circulen. Però, tot i així, a les xarxes hi podem trobar diverses fonts i espais de verificació, per tant els dubtes que es creen amb informacions contraposades fan que s’hagin de comprovar els fets.

Les sense veu – The voiceless

Versió en  català de l’article publicat originalment en anglès a Catalan International View

“En una societat plural i diversa, que fem créixer i on participem de manera activa en tots els espais, per què la nostra veu és invisible i inaudible? Com es pot explicar que, sent les dones el 51% de la població, als mitjans la proporció sigui marcadament inferior de manera continuada i consistent?”

Són paraules del manifest “On són les dones” que denuncia la manca de presència de les dones als mitjans de comunicació de Catalunya: la meitat de la població i no tenim veu.

Compartint informació

Article publicat a Mèdia.cat

Les xarxes ja formen part dels mitjans, la seva utilització sol ser referent per una part important de la població, més que els mitjans convencionals. Aquests dies les xarxes cremen, no són alienes les mobilitzacions constants i la tensió política creixent.

No és un fenomen nou, la rapidesa de resposta de la gent en la producció de textos, àudios, fotos, il·lustracions o vídeos que tenen missatge i/o enginy és inesgotable i rapidíssima. També ho és la bona fe (i la mala fe) en la producció i difusió de missatges, que no sempre responen a veritats o realitats tot i la versemblança.

Les darreres setmanes la versemblança ha acabat sent perillosa, totes i tots sabem que hi ha coses possibles, més que possibles, i que poden ser reals però optar per la invenció i difusió de missatges que reprodueixen una possible veritat no és, al meu entendre, la millor manera de fer-ho visible.

Creant imatges i imaginaris feministes

Article signat conjuntament amb Fab Llanos i publicat a La Independent

La imatge de les dones ha estat analitzada abastament des de fa anys per especialistes com són les dones de Drac Màgic o, els darrers anys, des de l’Observatori de les Dones en els Mitjans de Comunicació. També es compta el nombre de dones que participem als mitjans des d’ On són les dones. Nombre i anàlisi.

La dita que una imatge val més que mil paraules no s’acaba d’adequar per a les dones, però analitzar i comptar ens ajuda a avançar en el món de la comunicació i el 2.0 i fer una revisió del que volem i ens ajuda a crear nous llenguatges.

Les xarxes ens han donat veu, si, però també ens han creat espais de vulnerabilitat importants: agressions i amenaces, cosificació… i sovint aporten informacions falsejades, dades estridents que ens assetgen. L’Observatori Regular per la Igualtat de Gènere En Noticiaris (ORIGEN) afirma que “El màrqueting ho embruta tot. S’apropia de les idees i de les paraules, les fagocita, les devora, les vomita transformades en monstres difícils de reconèixer.” i ens passa als mitjans audiovisuals, als diaris, als digitals, a les xarxes hem de fer escoltar i veure.

El relat i la ‘vendetta’

Article publicat a Mèdia.cat

El món gira sobre el seu propi eix, però no és el centre del sistema. El sistema polític al Regne d’Espanya és centrífug i s’abstreu en ell mateix. Els titulars són miralls d’aquest sistema i molt pocs mitjans es dediquen a qüestions que no siguin d’allò que en diem “rabiosa actualitat” i que, en molt poc temps, és superat per la realitat convulsa.

El canvi dels mitjans, la competència pel relat minut a minut, les exclusives i filtracions han transformat l’ofici. Opinió, tertúlies, xarxes i hashtags. És notícia allò que ven, allò que la gent espera àvidament en una societat on tot es consumeix amb rapidesa.

La lectura del reportatge periodístic de fons no interessa? No interessa el periodisme d’investigació? Al meu entendre és l’únic que dóna sentit al periodisme més enllà del que és evident, si bé la precarietat de la professió deixa poc marge a la raó de ser.

Hi ha mitjans que inventen relats o publiquen allò que algú inventa. Normalitzen allò que no és normalitzable perquè visquem com si res no passés en una situació de conflicte polític extrem, on es vulneren drets flagrants i on les persones agredides se les converteix en violentes agressores.

No és no i més enllà: lliures, vives i rebels!

Article publicat a Mèdia.cat

Enguany, la diferència de les informacions sobre la violència policial de l’1 d’octubre ha fet reflexionar, i molt, sobre la qualitat informativa. No és, ni de lluny, el primer cop que es parla de manipulació, però sí de forma tan popular respecte a una realitat que difereix tant dels fets; com a mínim, és la primera vegada que es visualitza de manera tan massiva.

Fa anys que l’anàlisi dels mitjans sobre la imatge de les dones ja palesa aquesta pràctica. La realitat que vivim les dones i les informacions, la publicitat, les sèries de ficció… sovint no han anat de la mà, ni tampoc no han tingut en compte, que es partia d’estereotips i prejudicis masclistes.

Aquest fet s’ha posat de manifest amb el judici per la violació múltiple ocorreguda a Pamplona. Tot i la gravetat dels fets, les informacions parcials i l’actitud del jutge ens recorden els anys 80 i aquells judicis i sentències de la violació i la minifaldilla (un tema recurrent, per cert, en altres sentències).

La trivialització de les violències masclistes és una constant en tot tipus de tertúlies. Hi ha graus i nivells, naturalment, però es repeteix arreu, de manera que l’objectualització de les dones en l’àmbit social es normalitza en les opinions mediàtiques i les informacions.