Vint anys d’Observatori

Article publicat a Mèdia.cat

Fa vint anys va néixer l’Observatori de les Dones als mitjans de comunicació, un espai que «vol promoure una cultura crítica en relació al paper de les dones en els mitjans de comunicació». L’Observatori és un projecte pioner que arriba de la mà de Drac Màgic i  està format per 32 ajuntaments –en els seus inicis només eren cinc– i que ha impulsat diversos projectes en l’anàlisi del tractament dels mitjans del paper i aportacions de les dones, la presència femenina o el tractament de la violència masclista. 

La lectura imprescindible de l’Observatori en aquests anys ha estat d’una visió prismàtica: anàlisi de notícies, anuncis, programes d’entreteniment… però també accions: tallers, cinefòrums, exposicions, guies. L’activitat ha estat perseverant i els projectes múltiples. Un dels projectes iniciats de forma destacada és el concurs «Reimagina’t» dirigit a joves entre 12 i 18 anys, que promociona la creació de productes audiovisuals lliures d’estereotips. La pedagogia activa i la implicació del jovent com a eina i aposta de futur per combatre les desigualtats. Enguany celebren la 13a edició del concurs a partir del qual han fet formació; hi ha participat més d’un miler de joves i s’han generat centenars de vídeos des del punt de vista dels i les joves des d’una mirada positiva.

Sobre l’expertesa

Article publicat a Mèdia.cat

Segons el diccionari, una persona experta és la que té molta experiència o que és molt hàbil en una activitat. La que sap molt d’una matèria i que és consultada si hi ha un desacord. Sinònim: una especialista. L’expertesa als mitjans de comunicació sovint és la veu del coneixement però, al meu entendre, tot depèn del mitjà on es difon.Amb la pandèmia aquesta pregunta plana sovint sobre les audiències.

Quan analitzem el tipus de persones expertes, quina experiència aporten, quina ideologia tenen… tot plegat sovint afecta com se’ls presenta i a la credibilitat. Una persona experta als mitjans de comunicació acaba sent un oracle inqüestionable. Ara, per exemple, les dades sobre infeccions, incidència, morts… són confuses. També ho són les polítiques socials, sanitàries i econòmiques que molts països estan adoptant. En aquest maremàgnum sovint les veus expertes donen certeses, o les imposen?

El llarguíssim dia de la marmota

Article publicat a Mèdia.cat Foto d’Elisenda Rovira

Donar veu a les dones als mitjans segueix sent una tasca complicada. Les agendes dels mitjans no han tingut –no tenen encara– en compte les veus de dones expertes. Els recomptes del baròmetre #Onsónlesdones dels darrers anys mostren evolucions no sempre positives. Estem parlant d’espais d’opinió i expertesa, espais ocupats per un sol gènere. Es parla de meritocràcia però podríem parlar dels mèrits i ens sorprendrien les conclusions.

La veu de les dones als mitjans reflexa tots els estereotips socials i totes les invisibilitats. Al darrer informe de recompte, #Onsónlesdones diu: “I sí, continuem atrapades en un llarguíssim i emprenyador dia de la marmota. Quatre anys i disset recomptes (entre recomptes generals i específics) després, en cada informe hem de repetir gairebé les mateixes paraules, les mateixes anàlisis, les mateixes denúncies, les mateixes propostes”. Aquest informe recull que en plena pandèmia, del total d’opinions expressades als mitjans (2.051), només una quarta part són dones (548).

Julen i els voltors

Article publicat a Mèdia.cat

Ens preocupem molt sovint per les fake news, pel futur que ens espera quan sigui gairebé impossible saber que és allò real del que ens expliquen. Però més enllà de les notícies falses, hi ha les notícies manipulades i la pressió que poden exercir, degudament cuinades les dades d’audiència. Aquestes actuen sovint com a arguments per justificar les formes com es configuren els continguts informatius i la publicitat. Quan s’olora que una notícia pot esdevenir espectacle sense cost mobilitzador en el terreny polític, sinó tot el contrari –consens emocional, unió sentimental, validació unànime que tothom està unit a una causa innòcua– els mitjans hi posen tot el seu “saber” per a explotar el filó. En l’ajustadíssim límit que hi pot haver entre la informació veraç i contrastada i l’excitació voyeurística morbosa, es perd amb massa freqüència l’ètica periodística. L’excitació de la informació a l’instant, autoestimulada pels mateixos mitjans, configura un cercle viciós insaciable de difícil contenció.

En Julen tenia dos anys, va caure a un pou. Ha tingut a sobre tota l’atenció mediàtica, que ha superat tots els límits, totes les línies vermelles de l’ètica periodística. Quan tancava l’article, 261 persones havien mort al Mediterrani, mentre el vaixell Open Arms restava bloquejat al port de Barcelona. Els informatius ho recullen, cada cop amb menys intensitat, però sovint és una notícia secundària. Després de 8 anys de guerra, Síria és un país devastat, les forces internacionals abandonen el territori, hi ha manca d’ajuda humanitària, 500.000 persones han mort. Han perdut les portades i Aylan forma part d’un record vague d’algunes consciències.

Les sense veu – The voiceless

Versió en  català de l’article publicat originalment en anglès a Catalan International View

“En una societat plural i diversa, que fem créixer i on participem de manera activa en tots els espais, per què la nostra veu és invisible i inaudible? Com es pot explicar que, sent les dones el 51% de la població, als mitjans la proporció sigui marcadament inferior de manera continuada i consistent?”

Són paraules del manifest “On són les dones” que denuncia la manca de presència de les dones als mitjans de comunicació de Catalunya: la meitat de la població i no tenim veu.

El relat i la ‘vendetta’

Article publicat a Mèdia.cat

El món gira sobre el seu propi eix, però no és el centre del sistema. El sistema polític al Regne d’Espanya és centrífug i s’abstreu en ell mateix. Els titulars són miralls d’aquest sistema i molt pocs mitjans es dediquen a qüestions que no siguin d’allò que en diem “rabiosa actualitat” i que, en molt poc temps, és superat per la realitat convulsa.

El canvi dels mitjans, la competència pel relat minut a minut, les exclusives i filtracions han transformat l’ofici. Opinió, tertúlies, xarxes i hashtags. És notícia allò que ven, allò que la gent espera àvidament en una societat on tot es consumeix amb rapidesa.

La lectura del reportatge periodístic de fons no interessa? No interessa el periodisme d’investigació? Al meu entendre és l’únic que dóna sentit al periodisme més enllà del que és evident, si bé la precarietat de la professió deixa poc marge a la raó de ser.

Hi ha mitjans que inventen relats o publiquen allò que algú inventa. Normalitzen allò que no és normalitzable perquè visquem com si res no passés en una situació de conflicte polític extrem, on es vulneren drets flagrants i on les persones agredides se les converteix en violentes agressores.

364 dies

364 dies

Article publicat a mèdia.cat

El 8 de març molts diaris es feien ressò de temes «de dones» donat que es commemorava el dia internacional de les dones. Temes diversos sobre les desigualtats que es mantenen i, en alguns casos, s’eixamplen. Desigualtats que es viuen en tots els àmbits: laboral, social econòmic, familiar…

Alguns mitjans en feien portada i d’altres ho van tractar en profunditat a les seves planes. Però una flor no fa estiu i el 9 de març tot tornava a la «normalitat». Aquesta normalitat l’ha analitzada un estudi del GESOP (Gabinet d’Estudis Socials i Opinió Pública). De l’anàlisi entre l’1 i el 8 de març, se’n desprèn que la presència de dones a les portades va ser d’un 22’4% front un 77’6% d’espai publicat per homes.

Segons l’anàlisi del mateix estudi, el dia 8 de març va ser el dia en què més presència vam tenir les dones als mitjans (un 28’6% front el 71’4%) i en un alt percentatge, la majoria de notícies, es centraven en el dia internacional com a temàtica.

El 8 de març al vespre, els carrers de Barcelona i d’altres poblacions del país s’omplien de forma molt massiva. Potser les manifestacions més massives dels darrers anys en aquesta jornada reivindicativa. El mateix dia també jugava el Barça contra el París Saint Germain.

El si de les dones

Article publicat a La Independent

Ja fa temps, massa temps que som invisibles, que als mitjans estem infrarepresentades i que trobem informes diversos que ho evidencien, però malgrat les lleis seguim sent negades.

Ja no parlo d’invisibilitat sinó de negació. Aquesta setmana s’han el Govern i el Consell de l’Audiovisual de Catalunya han denunciat blocs i vídeos que són clarament misògins, que demanen, fins i tot, que ens prenguin els drets de ciutadania i ens tornin a allò que som, al nostre estat primigeni de serves i submises. És fort que en ple segle XXI això hi sigui, però aquesta és la punta de l’iceberg, la de l’extrem, la que es mostra clara però que ha d’anar acompanyada de complicitats socials i estereotips culturals que perviuen i ens neguen.

Life the moment

Pel carrer trobem, sovint, persones molt diverses amb el que ja és una nova extensió del cos humà: el pal de selfie. Els selfies s’han imposat amb una rapidesa meteòrica en la nostra quotidianitat. A les xarxes trobem selfies arriscats, inversemblants, estúpids, inadequats… hi ha gent que immortalitza el moment, sense viure el moment.

La possibilitat que ens donen els telèfons mòbils de captar l’instant i que el poguem compartir de forma immediata, s’està convertint en un amena de plaga que se suma a l’estréss de la nostra, ja de per si malmesa, existència en temps de crisi.

Aquesta imatge que acompanya la nota dona que pensar, i molt. Una persona, un mòbil i tots fent fotos, observant la realitat a través de la pantalla. Tothom? no, una dona gran posa contra les cordes el sistema i simplement observa encuriosida i somrient.

Pas a pas

Armand Mattelart, un dels grans teòrics de la comunicació i la societat de la informació, analitza en una de les seves obres la necessitat de superar el mètode binari i dotar-lo d’humanitat, abans que la tècnica no ens engoleixi.

En aquest sentit, la comunicació i les tecnologies ens engoleixen constantment i sembla, massa sovint, que vivim realitats paral·leles. Cal analitzar els textos, les imatges… i també, la forma en com ho oferim a les xarxes socials, els mitjans de comunicació i la publicitat.