Vint anys d’Observatori

Article publicat a Mèdia.cat

Fa vint anys va néixer l’Observatori de les Dones als mitjans de comunicació, un espai que «vol promoure una cultura crítica en relació al paper de les dones en els mitjans de comunicació». L’Observatori és un projecte pioner que arriba de la mà de Drac Màgic i  està format per 32 ajuntaments –en els seus inicis només eren cinc– i que ha impulsat diversos projectes en l’anàlisi del tractament dels mitjans del paper i aportacions de les dones, la presència femenina o el tractament de la violència masclista. 

La lectura imprescindible de l’Observatori en aquests anys ha estat d’una visió prismàtica: anàlisi de notícies, anuncis, programes d’entreteniment… però també accions: tallers, cinefòrums, exposicions, guies. L’activitat ha estat perseverant i els projectes múltiples. Un dels projectes iniciats de forma destacada és el concurs «Reimagina’t» dirigit a joves entre 12 i 18 anys, que promociona la creació de productes audiovisuals lliures d’estereotips. La pedagogia activa i la implicació del jovent com a eina i aposta de futur per combatre les desigualtats. Enguany celebren la 13a edició del concurs a partir del qual han fet formació; hi ha participat més d’un miler de joves i s’han generat centenars de vídeos des del punt de vista dels i les joves des d’una mirada positiva.

Violència vicària i frivolitat informativa

Article publicat a Mèdia.cat

Dues nenes de Tenerife són tristament conegudes a partir de la seva desaparició. La violència vicària ha sortit de l’armari i ha estat a la primera plana durant dies. El que el moviment feminista i moltes juristes o treballadores especialitzades en l’àmbit de la violència masclista han denunciat durant anys ha arribat a les portades. El que podria ser una notícia destacada –el fet que per fi es reconeix com a tal aquesta violència– es viu amb tristor no només per la mort de les nenes sinó pel tractament mediàtic que se’n fa.

El seguiment minut a minut d’un tema que hauria de provocar vergonya política, jurídica i social. Ha acabat sent d’una frivolitat extrema.

Sobre l’expertesa

Article publicat a Mèdia.cat

Segons el diccionari, una persona experta és la que té molta experiència o que és molt hàbil en una activitat. La que sap molt d’una matèria i que és consultada si hi ha un desacord. Sinònim: una especialista. L’expertesa als mitjans de comunicació sovint és la veu del coneixement però, al meu entendre, tot depèn del mitjà on es difon.Amb la pandèmia aquesta pregunta plana sovint sobre les audiències.

Quan analitzem el tipus de persones expertes, quina experiència aporten, quina ideologia tenen… tot plegat sovint afecta com se’ls presenta i a la credibilitat. Una persona experta als mitjans de comunicació acaba sent un oracle inqüestionable. Ara, per exemple, les dades sobre infeccions, incidència, morts… són confuses. També ho són les polítiques socials, sanitàries i econòmiques que molts països estan adoptant. En aquest maremàgnum sovint les veus expertes donen certeses, o les imposen?

El llarguíssim dia de la marmota

Article publicat a Mèdia.cat Foto d’Elisenda Rovira

Donar veu a les dones als mitjans segueix sent una tasca complicada. Les agendes dels mitjans no han tingut –no tenen encara– en compte les veus de dones expertes. Els recomptes del baròmetre #Onsónlesdones dels darrers anys mostren evolucions no sempre positives. Estem parlant d’espais d’opinió i expertesa, espais ocupats per un sol gènere. Es parla de meritocràcia però podríem parlar dels mèrits i ens sorprendrien les conclusions.

La veu de les dones als mitjans reflexa tots els estereotips socials i totes les invisibilitats. Al darrer informe de recompte, #Onsónlesdones diu: “I sí, continuem atrapades en un llarguíssim i emprenyador dia de la marmota. Quatre anys i disset recomptes (entre recomptes generals i específics) després, en cada informe hem de repetir gairebé les mateixes paraules, les mateixes anàlisis, les mateixes denúncies, les mateixes propostes”. Aquest informe recull que en plena pandèmia, del total d’opinions expressades als mitjans (2.051), només una quarta part són dones (548).

Qüestió de pilotes

Article publicat a Mèdia.cat

L’esport femení és imperceptible als mitjans de comunicació. Tenim equips destacats que només són visibles als mitjans quan assoleixen èxits, però no hi ha seguiment de les seves trajectòries.

Un exemple és el primer equip de la lliga femenina del Club Patí Voltregà, que ha ocupat alguns espais en proclamar-se per sisena vegada campió d’Europa d’hoquei sobre patins. Un altre exemple anterior van ser els títols assolits i la gran temporada del primer equip femení de l’RCD Espanyol, i actualment la temporada que està fent el primer equip de la lliga femenina del Futbol Club Barcelona. Només en sabem de forma puntual els èxits, però no hi ha seguiment.

Invisibles i exposades

Article publicat a Mèdia.cat

La comunicació, tot i que intenti l’objectivitat, té un punt de partida en la mirada professional. Qui informa té una mirada política -entenent política de forma àmplia- que impedeix l’objectivitat total. Des d’una perspectiva de gènere, aquesta mirada sol ser, directament, una translació del pensament patriarcal. Les dones hem estat negades i reinterpretades a partir del cànon patriarcal i el rol social que se’ns ha atorgat ha estat del tot magnificat i hiperrepresentat en els mitjans de comunicació.

Aquesta mirada, en el cas de les dones en situació de violència, o bé de dones que han patit violències sexuals, acaba esdevenint una representació espectacularitzant que les revictimitza. Sovint trobem en aquestes notícies debats que confronten opinions i enfronten vivències, fent que les dones apareguin segons el discurs més clàssic de la misoginia: víctimes passives o bé bruixes meuques. Només aquests models.

Les sense veu – The voiceless

Versió en  català de l’article publicat originalment en anglès a Catalan International View

“En una societat plural i diversa, que fem créixer i on participem de manera activa en tots els espais, per què la nostra veu és invisible i inaudible? Com es pot explicar que, sent les dones el 51% de la població, als mitjans la proporció sigui marcadament inferior de manera continuada i consistent?”

Són paraules del manifest “On són les dones” que denuncia la manca de presència de les dones als mitjans de comunicació de Catalunya: la meitat de la població i no tenim veu.

Creant imatges i imaginaris feministes

Article signat conjuntament amb Fab Llanos i publicat a La Independent

La imatge de les dones ha estat analitzada abastament des de fa anys per especialistes com són les dones de Drac Màgic o, els darrers anys, des de l’Observatori de les Dones en els Mitjans de Comunicació. També es compta el nombre de dones que participem als mitjans des d’ On són les dones. Nombre i anàlisi.

La dita que una imatge val més que mil paraules no s’acaba d’adequar per a les dones, però analitzar i comptar ens ajuda a avançar en el món de la comunicació i el 2.0 i fer una revisió del que volem i ens ajuda a crear nous llenguatges.

Les xarxes ens han donat veu, si, però també ens han creat espais de vulnerabilitat importants: agressions i amenaces, cosificació… i sovint aporten informacions falsejades, dades estridents que ens assetgen. L’Observatori Regular per la Igualtat de Gènere En Noticiaris (ORIGEN) afirma que “El màrqueting ho embruta tot. S’apropia de les idees i de les paraules, les fagocita, les devora, les vomita transformades en monstres difícils de reconèixer.” i ens passa als mitjans audiovisuals, als diaris, als digitals, a les xarxes hem de fer escoltar i veure.

El relat i la ‘vendetta’

Article publicat a Mèdia.cat

El món gira sobre el seu propi eix, però no és el centre del sistema. El sistema polític al Regne d’Espanya és centrífug i s’abstreu en ell mateix. Els titulars són miralls d’aquest sistema i molt pocs mitjans es dediquen a qüestions que no siguin d’allò que en diem “rabiosa actualitat” i que, en molt poc temps, és superat per la realitat convulsa.

El canvi dels mitjans, la competència pel relat minut a minut, les exclusives i filtracions han transformat l’ofici. Opinió, tertúlies, xarxes i hashtags. És notícia allò que ven, allò que la gent espera àvidament en una societat on tot es consumeix amb rapidesa.

La lectura del reportatge periodístic de fons no interessa? No interessa el periodisme d’investigació? Al meu entendre és l’únic que dóna sentit al periodisme més enllà del que és evident, si bé la precarietat de la professió deixa poc marge a la raó de ser.

Hi ha mitjans que inventen relats o publiquen allò que algú inventa. Normalitzen allò que no és normalitzable perquè visquem com si res no passés en una situació de conflicte polític extrem, on es vulneren drets flagrants i on les persones agredides se les converteix en violentes agressores.

No és no i més enllà: lliures, vives i rebels!

Article publicat a Mèdia.cat

Enguany, la diferència de les informacions sobre la violència policial de l’1 d’octubre ha fet reflexionar, i molt, sobre la qualitat informativa. No és, ni de lluny, el primer cop que es parla de manipulació, però sí de forma tan popular respecte a una realitat que difereix tant dels fets; com a mínim, és la primera vegada que es visualitza de manera tan massiva.

Fa anys que l’anàlisi dels mitjans sobre la imatge de les dones ja palesa aquesta pràctica. La realitat que vivim les dones i les informacions, la publicitat, les sèries de ficció… sovint no han anat de la mà, ni tampoc no han tingut en compte, que es partia d’estereotips i prejudicis masclistes.

Aquest fet s’ha posat de manifest amb el judici per la violació múltiple ocorreguda a Pamplona. Tot i la gravetat dels fets, les informacions parcials i l’actitud del jutge ens recorden els anys 80 i aquells judicis i sentències de la violació i la minifaldilla (un tema recurrent, per cert, en altres sentències).

La trivialització de les violències masclistes és una constant en tot tipus de tertúlies. Hi ha graus i nivells, naturalment, però es repeteix arreu, de manera que l’objectualització de les dones en l’àmbit social es normalitza en les opinions mediàtiques i les informacions.