Les sense veu – The voiceless

Versió en  català de l’article publicat originalment en anglès a Catalan International View

“En una societat plural i diversa, que fem créixer i on participem de manera activa en tots els espais, per què la nostra veu és invisible i inaudible? Com es pot explicar que, sent les dones el 51% de la població, als mitjans la proporció sigui marcadament inferior de manera continuada i consistent?”

Són paraules del manifest “On són les dones” que denuncia la manca de presència de les dones als mitjans de comunicació de Catalunya: la meitat de la població i no tenim veu.

Anuncis

Compartint informació

Article publicat a Mèdia.cat

Les xarxes ja formen part dels mitjans, la seva utilització sol ser referent per una part important de la població, més que els mitjans convencionals. Aquests dies les xarxes cremen, no són alienes les mobilitzacions constants i la tensió política creixent.

No és un fenomen nou, la rapidesa de resposta de la gent en la producció de textos, àudios, fotos, il·lustracions o vídeos que tenen missatge i/o enginy és inesgotable i rapidíssima. També ho és la bona fe (i la mala fe) en la producció i difusió de missatges, que no sempre responen a veritats o realitats tot i la versemblança.

Les darreres setmanes la versemblança ha acabat sent perillosa, totes i tots sabem que hi ha coses possibles, més que possibles, i que poden ser reals però optar per la invenció i difusió de missatges que reprodueixen una possible veritat no és, al meu entendre, la millor manera de fer-ho visible.

El si de les dones

Article publicat a La Independent

Ja fa temps, massa temps que som invisibles, que als mitjans estem infrarepresentades i que trobem informes diversos que ho evidencien, però malgrat les lleis seguim sent negades.

Ja no parlo d’invisibilitat sinó de negació. Aquesta setmana s’han el Govern i el Consell de l’Audiovisual de Catalunya han denunciat blocs i vídeos que són clarament misògins, que demanen, fins i tot, que ens prenguin els drets de ciutadania i ens tornin a allò que som, al nostre estat primigeni de serves i submises. És fort que en ple segle XXI això hi sigui, però aquesta és la punta de l’iceberg, la de l’extrem, la que es mostra clara però que ha d’anar acompanyada de complicitats socials i estereotips culturals que perviuen i ens neguen.

Life the moment

Pel carrer trobem, sovint, persones molt diverses amb el que ja és una nova extensió del cos humà: el pal de selfie. Els selfies s’han imposat amb una rapidesa meteòrica en la nostra quotidianitat. A les xarxes trobem selfies arriscats, inversemblants, estúpids, inadequats… hi ha gent que immortalitza el moment, sense viure el moment.

La possibilitat que ens donen els telèfons mòbils de captar l’instant i que el poguem compartir de forma immediata, s’està convertint en un amena de plaga que se suma a l’estréss de la nostra, ja de per si malmesa, existència en temps de crisi.

Aquesta imatge que acompanya la nota dona que pensar, i molt. Una persona, un mòbil i tots fent fotos, observant la realitat a través de la pantalla. Tothom? no, una dona gran posa contra les cordes el sistema i simplement observa encuriosida i somrient.

La Xarxa

Des de que les xarxes socials virtuals van començar a ocupar un espai important de les nostres vides, el debat social sobre virtualitat-presencialitat en la construcció de xarxa ha estat una constant.

Tot i dedicar força temps, personal i professional, a les xarxes virtuals entenc que no són xarxes substitutives sinó enriquidores. Plantejar-se el fet de substituir una xarxa social i personal de la presencialitat a la virtualitat ens ha de fer plantejar com ens relacionem socialment i no matar l’eina que ens pot enriquir.