Life the moment

Pel carrer trobem, sovint, persones molt diverses amb el que ja és una nova extensió del cos humà: el pal de selfie. Els selfies s’han imposat amb una rapidesa meteòrica en la nostra quotidianitat. A les xarxes trobem selfies arriscats, inversemblants, estúpids, inadequats… hi ha gent que immortalitza el moment, sense viure el moment.

La possibilitat que ens donen els telèfons mòbils de captar l’instant i que el poguem compartir de forma immediata, s’està convertint en un amena de plaga que se suma a l’estréss de la nostra, ja de per si malmesa, existència en temps de crisi.

Aquesta imatge que acompanya la nota dona que pensar, i molt. Una persona, un mòbil i tots fent fotos, observant la realitat a través de la pantalla. Tothom? no, una dona gran posa contra les cordes el sistema i simplement observa encuriosida i somrient.

Una gran imatge del fotoperiodista del Boston Globe  John Blanding, una d’aquelles imatges que ens fa reflexionar sobre el sentit de la vida actual.

Estem tan pendents de les xarxes, de retransmetre el que vivim que amb prou feines fem cas del que realment vivim, d’allò que esdevé no pas allò que captem.

Els mòbils, càmeres, tablets, les aplicacions… són al nostre abast i al nostre servei, hem de saber utilitzar-les, però hem esdevingut esclaus i esclaves de les nostres eines, no culpem la tecnologia sinó l’ús que en fem. #Life the moment

Anuncis

La Xarxa

Des de que les xarxes socials virtuals van començar a ocupar un espai important de les nostres vides, el debat social sobre virtualitat-presencialitat en la construcció de xarxa ha estat una constant.

Tot i dedicar força temps, personal i professional, a les xarxes virtuals entenc que no són xarxes substitutives sinó enriquidores. Plantejar-se el fet de substituir una xarxa social i personal de la presencialitat a la virtualitat ens ha de fer plantejar com ens relacionem socialment i no matar l’eina que ens pot enriquir.

Fa unes setmanes vaig perdre, en uns grans magatzems, una carpeta amb uns documents importants per a mi i inútils per a la resta. Vaig tornar a cercar-los però no els vaig trobar, vaig avisar i, finalment vaig penjar a facebook la demanda de si la xarxa em podia donar un cop de mà. Automàticament la gent es va posar en marxa. Vaig rebre molts missatges dient que havien passat per allà i mirarien, van compartir al mur la meva demanda, van contactar amb gent que coneixien que treballava en aquell centre comercial… en fi, la cerca va ser instantània, activa i, malgrat tot, infructuosa. Tot i no haver pogut recuperar els documents si que em va donar molt que pensar, fa uns anys sense aquesta immediatesa de la xarxa virtual això no haguera estat possible.

Ahir mateix en la meva escala uns falsos tècnics de gas passaven per tots els pisos per a fer una nova “revisió obligatòria” a la qual dedicaven uns 50 segons i pretenien cobrar en efectiu o targeta. Vaig penjar al meu mur la denúncia avisant la gent del meu poble. Automàticament es va compartir l’avís per tal que altra gent fos desconeixedora, van avisar també a barris de Barcelona on estava passant i moltes persones van agrair l’avís.

Les xarxes socials es banalitzen, s’utilitzen malament, s’omplen d’spam, de continguts inadequats, però són útils, formen nous llaços o recuperen d’altres. Ho deia a l’inici i em reafirmo, les xarxes socials enriqueixen, i ara matiso: sempre que s’interaccionin. Avui mateix tinc un sopar amb uns bons amics de fa anys, però demà esmorzo amb uns amics que he conegut per la xarxa i amb els que he impulsat un projecte. No he substituït, he augmentat i enriquit. El problema no és l’eina sinó com s’utilitza, un problema, i un debat, antic com el món.