Tag Archives: relacions socials

No és no i més enllà: lliures, vives i rebels!

Article publicat a Mèdia.cat

Enguany, la diferència de les informacions sobre la violència policial de l’1 d’octubre ha fet reflexionar, i molt, sobre la qualitat informativa. No és, ni de lluny, el primer cop que es parla de manipulació, però sí de forma tan popular respecte a una realitat que difereix tant dels fets; com a mínim, és la primera vegada que es visualitza de manera tan massiva.

Fa anys que l’anàlisi dels mitjans sobre la imatge de les dones ja palesa aquesta pràctica. La realitat que vivim les dones i les informacions, la publicitat, les sèries de ficció… sovint no han anat de la mà, ni tampoc no han tingut en compte, que es partia d’estereotips i prejudicis masclistes.

Aquest fet s’ha posat de manifest amb el judici per la violació múltiple ocorreguda a Pamplona. Tot i la gravetat dels fets, les informacions parcials i l’actitud del jutge ens recorden els anys 80 i aquells judicis i sentències de la violació i la minifaldilla (un tema recurrent, per cert, en altres sentències).

La trivialització de les violències masclistes és una constant en tot tipus de tertúlies. Hi ha graus i nivells, naturalment, però es repeteix arreu, de manera que l’objectualització de les dones en l’àmbit social es normalitza en les opinions mediàtiques i les informacions.

Continua la lectura de No és no i més enllà: lliures, vives i rebels!

Sense matisos

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és e129d-images-1.jpg

Article publicat a Mèdia.cat

L’1 d’octubre d’enguany marca la diferència. Aquest inici de curs polític és històric. Pensis el que pensis sobre el que votaràs, pensis el que pensis sobre si votaràs o no, pensis el que pensis sobre el Referèndum. Per a la ciutadania, pensi el que pensi és evident que estem davant d’esdeveniments importants per a tothom.Aquesta importància porta a certa crispació política parlamentària que, massa vegades, es viu com un tot. La crispació és al carrer? Bé, potser hi ha incidents concrets, que d’altra banda ja hi eren i que protagonitza la mateixa gent, de forma general; però el clima de crispació dels partits no és general, en la meva humil opinió i experiència personal.

El que sí que s’ha instal·lat en la cultura política és la violència de baixa intensitat: desinformació, manipulació informativa, informació agressiva… a poc a poc es va pujant el nivell: prohibicions, amenaces… una situació que fa possible la síndrome de la granota bullida: ens acostumem a tot plegat, comencen per poques persones i acaben per tot un poble i el nivell d’agressivitat puja fins que ja no detectem l’amenaça.

Això està passant de forma ràpida: prohibicions d’actes, anuncis, articles, informacions… però també amenaces del govern “central”, del Tribunal Constitucional, de la Fiscalia… cada cop de més abast: organització, responsables polítics, alcaldesses i alcaldes, regidores i regidors, periodistes… Sense oblidar el que ja comença a ser un costum: quan l’amenaça directa s’aixopluga en les xarxes socials i es mostra, de forma clara o sota l’anonimat, en forma d’insult o amenaça a qui no pensa igual.

Les dues darreres setmanes hem tingut tres exemples que ens han de fer reflexionar en tres àmbits. El primer com es produeixen, el segon com es tracten i el tercer quina és la resposta, una anàlisi per arribar a una sola resposta possible, unitària i comuna.

Parlo de les amenaces a Inés Arrimadas, Carme Forcadell, Oriol Junqueras, Guillem Balboa i Anna Gabriel, de diferent grau però sempre ofensives, fòbiques i d’un alt grau de violència. Són amenaces directes, fetes en el context del proper referèndum però també després d’un atemptat a les Rambles.

Amenaces que són escrites a les xarxes, pintades als murs o “entregades” a la porta de casa. Amenaces que són condemnades sempre, però que reben matisos, troben explicacions per segons qui.

Es pot trobar explicació a la violència? Si té explicació, té justificació; per tant, és justificable la violència segons qui la pateix? Sense matisos: NO, i deixem de banda l’anàlisi ideològic perquè, quan toquen a una, a la primera persona, ens acabaran tocant a totes i a tots. Sempre es pot trobar explicació i justificació per allò injustificable, però si li donem valor, acabarem per no saber que condemnem.

El si de les dones

Newspaper on beautiful Face

Article publicat a La Independent

Ja fa temps, massa temps que som invisibles, que als mitjans estem infrarepresentades i que trobem informes diversos que ho evidencien, però malgrat les lleis seguim sent negades.

Ja no parlo d’invisibilitat sinó de negació. Aquesta setmana s’han el Govern i el Consell de l’Audiovisual de Catalunya han denunciat blocs i vídeos que són clarament misògins, que demanen, fins i tot, que ens prenguin els drets de ciutadania i ens tornin a allò que som, al nostre estat primigeni de serves i submises. És fort que en ple segle XXI això hi sigui, però aquesta és la punta de l’iceberg, la de l’extrem, la que es mostra clara però que ha d’anar acompanyada de complicitats socials i estereotips culturals que perviuen i ens neguen.

Continua la lectura de El si de les dones

Life the moment

576_1444164350dona_2

Pel carrer trobem, sovint, persones molt diverses amb el que ja és una nova extensió del cos humà: el pal de selfie. Els selfies s’han imposat amb una rapidesa meteòrica en la nostra quotidianitat. A les xarxes trobem selfies arriscats, inversemblants, estúpids, inadequats… hi ha gent que immortalitza el moment, sense viure el moment.

La possibilitat que ens donen els telèfons mòbils de captar l’instant i que el poguem compartir de forma immediata, s’està convertint en un amena de plaga que se suma a l’estréss de la nostra, ja de per si malmesa, existència en temps de crisi.

Aquesta imatge que acompanya la nota dona que pensar, i molt. Una persona, un mòbil i tots fent fotos, observant la realitat a través de la pantalla. Tothom? no, una dona gran posa contra les cordes el sistema i simplement observa encuriosida i somrient.

Continua la lectura de Life the moment

La Xarxa

xarxes_socials1

Des de que les xarxes socials virtuals van començar a ocupar un espai important de les nostres vides, el debat social sobre virtualitat-presencialitat en la construcció de xarxa ha estat una constant.

Tot i dedicar força temps, personal i professional, a les xarxes virtuals entenc que no són xarxes substitutives sinó enriquidores. Plantejar-se el fet de substituir una xarxa social i personal de la presencialitat a la virtualitat ens ha de fer plantejar com ens relacionem socialment i no matar l’eina que ens pot enriquir.

Continua la lectura de La Xarxa