Vint anys d’Observatori

Article publicat a Mèdia.cat

Fa vint anys va néixer l’Observatori de les Dones als mitjans de comunicació, un espai que «vol promoure una cultura crítica en relació al paper de les dones en els mitjans de comunicació». L’Observatori és un projecte pioner que arriba de la mà de Drac Màgic i  està format per 32 ajuntaments –en els seus inicis només eren cinc– i que ha impulsat diversos projectes en l’anàlisi del tractament dels mitjans del paper i aportacions de les dones, la presència femenina o el tractament de la violència masclista. 

La lectura imprescindible de l’Observatori en aquests anys ha estat d’una visió prismàtica: anàlisi de notícies, anuncis, programes d’entreteniment… però també accions: tallers, cinefòrums, exposicions, guies. L’activitat ha estat perseverant i els projectes múltiples. Un dels projectes iniciats de forma destacada és el concurs «Reimagina’t» dirigit a joves entre 12 i 18 anys, que promociona la creació de productes audiovisuals lliures d’estereotips. La pedagogia activa i la implicació del jovent com a eina i aposta de futur per combatre les desigualtats. Enguany celebren la 13a edició del concurs a partir del qual han fet formació; hi ha participat més d’un miler de joves i s’han generat centenars de vídeos des del punt de vista dels i les joves des d’una mirada positiva.

Testimonis i tertúlies

Article publicat a Mèdia.cat

No recordo el dia que vaig començar a pensar que els testimonis a les notícies eren poc rellevants. La veritat és que no ho són, però el caire que sovint tenen les notícies amb declaracions de persones que aporten poca o nul·la informació és alt. Un exemple el podem trobar en informacions sobre violència masclista en què s’entrevisten veïns de la víctima i testimonis com aquests es converteixen en la base d’una notícia.

De la mateixa manera, tampoc no recordo el dia en què vaig començar a identificar tertúlia amb turra devastadora. D’una banda, qui participa a les tertúlies solen ser les mateixes persones a diversos mitjans i, d’altra banda, es parla de tots els temes com si tothom en fos especialista.

Violència vicària i frivolitat informativa

Article publicat a Mèdia.cat

Dues nenes de Tenerife són tristament conegudes a partir de la seva desaparició. La violència vicària ha sortit de l’armari i ha estat a la primera plana durant dies. El que el moviment feminista i moltes juristes o treballadores especialitzades en l’àmbit de la violència masclista han denunciat durant anys ha arribat a les portades. El que podria ser una notícia destacada –el fet que per fi es reconeix com a tal aquesta violència– es viu amb tristor no només per la mort de les nenes sinó pel tractament mediàtic que se’n fa.

El seguiment minut a minut d’un tema que hauria de provocar vergonya política, jurídica i social. Ha acabat sent d’una frivolitat extrema.

Sobre l’expertesa

Article publicat a Mèdia.cat

Segons el diccionari, una persona experta és la que té molta experiència o que és molt hàbil en una activitat. La que sap molt d’una matèria i que és consultada si hi ha un desacord. Sinònim: una especialista. L’expertesa als mitjans de comunicació sovint és la veu del coneixement però, al meu entendre, tot depèn del mitjà on es difon.Amb la pandèmia aquesta pregunta plana sovint sobre les audiències.

Quan analitzem el tipus de persones expertes, quina experiència aporten, quina ideologia tenen… tot plegat sovint afecta com se’ls presenta i a la credibilitat. Una persona experta als mitjans de comunicació acaba sent un oracle inqüestionable. Ara, per exemple, les dades sobre infeccions, incidència, morts… són confuses. També ho són les polítiques socials, sanitàries i econòmiques que molts països estan adoptant. En aquest maremàgnum sovint les veus expertes donen certeses, o les imposen?

El còctel de la saturació informativa

Article publicat a Mèdia.cat

Una pandèmia és notícia, i tant! No només això sinó que els mitjans i professionals han de complir el paper de corretja de transmissió de recomanacions i missatges per tal de fer-ho arribar a la població. Però, com tot, l’excés provoca saturació i la saturació, desinformació.

La mateixa informació de formes diferents per vies nombroses; o bé, la mateixa informació en forma de polèmica; o bé, la mateixa informació en tertúlies a les quals no hi ha cap expertesa; o bé… la saturació informativa sobre la Covid-19 és tan alta i els interessos tan diversos que els missatges es desdibuixen i, finalment, si el missatge ja és per si mateix prou complicat (fases, franges horàries, franges d’edat…) acaba derivant en la desesperació vital de dos mesos de confinament.

A la saturació podem sumar la conspiranoia liderada per alguns mitjans i per líders polítics i internacionals concrets. Finalment tenim la saturació fins a l’extrem d’activitats diverses des de la distància i aprofitant les eines tecnològiques en forma de videoconferències o informacions diverses, diferents i, sovint, contradictòries de les xarxes socials. I com oblidar l’univers de les fake news!

Reconeixement i mitjans locals

Article publicat a Mèdia.cat

Els mitjans locals de comunicació són mitjans lligats a la realitat local, són notícies que no trobes enlloc més i que fan una funció de cohesió veïnal i comunitària important.

Els mitjans de comunicació local són sovint impulsats per entitats que tenen un objectiu social més que econòmic i que tenen anys d’història a les seves planes, a les seves pantalles, a les seves ones.

Els mitjans locals comuniquen allò que viuen i veuen des de la voluntat, des de la militància local, des del voluntariat comunicatiu. Són escoles de formació de noves i nous periodistes. Són espais de comunicació transversal, des de la història a l’actualitat. Són espais de recuperació i coneixement i reconeixement local.

Qüestió de pilotes

Article publicat a Mèdia.cat

L’esport femení és imperceptible als mitjans de comunicació. Tenim equips destacats que només són visibles als mitjans quan assoleixen èxits, però no hi ha seguiment de les seves trajectòries.

Un exemple és el primer equip de la lliga femenina del Club Patí Voltregà, que ha ocupat alguns espais en proclamar-se per sisena vegada campió d’Europa d’hoquei sobre patins. Un altre exemple anterior van ser els títols assolits i la gran temporada del primer equip femení de l’RCD Espanyol, i actualment la temporada que està fent el primer equip de la lliga femenina del Futbol Club Barcelona. Només en sabem de forma puntual els èxits, però no hi ha seguiment.

Julen i els voltors

Article publicat a Mèdia.cat

Ens preocupem molt sovint per les fake news, pel futur que ens espera quan sigui gairebé impossible saber que és allò real del que ens expliquen. Però més enllà de les notícies falses, hi ha les notícies manipulades i la pressió que poden exercir, degudament cuinades les dades d’audiència. Aquestes actuen sovint com a arguments per justificar les formes com es configuren els continguts informatius i la publicitat. Quan s’olora que una notícia pot esdevenir espectacle sense cost mobilitzador en el terreny polític, sinó tot el contrari –consens emocional, unió sentimental, validació unànime que tothom està unit a una causa innòcua– els mitjans hi posen tot el seu “saber” per a explotar el filó. En l’ajustadíssim límit que hi pot haver entre la informació veraç i contrastada i l’excitació voyeurística morbosa, es perd amb massa freqüència l’ètica periodística. L’excitació de la informació a l’instant, autoestimulada pels mateixos mitjans, configura un cercle viciós insaciable de difícil contenció.

En Julen tenia dos anys, va caure a un pou. Ha tingut a sobre tota l’atenció mediàtica, que ha superat tots els límits, totes les línies vermelles de l’ètica periodística. Quan tancava l’article, 261 persones havien mort al Mediterrani, mentre el vaixell Open Arms restava bloquejat al port de Barcelona. Els informatius ho recullen, cada cop amb menys intensitat, però sovint és una notícia secundària. Després de 8 anys de guerra, Síria és un país devastat, les forces internacionals abandonen el territori, hi ha manca d’ajuda humanitària, 500.000 persones han mort. Han perdut les portades i Aylan forma part d’un record vague d’algunes consciències.

Invisibles i exposades

Article publicat a Mèdia.cat

La comunicació, tot i que intenti l’objectivitat, té un punt de partida en la mirada professional. Qui informa té una mirada política -entenent política de forma àmplia- que impedeix l’objectivitat total. Des d’una perspectiva de gènere, aquesta mirada sol ser, directament, una translació del pensament patriarcal. Les dones hem estat negades i reinterpretades a partir del cànon patriarcal i el rol social que se’ns ha atorgat ha estat del tot magnificat i hiperrepresentat en els mitjans de comunicació.

Aquesta mirada, en el cas de les dones en situació de violència, o bé de dones que han patit violències sexuals, acaba esdevenint una representació espectacularitzant que les revictimitza. Sovint trobem en aquestes notícies debats que confronten opinions i enfronten vivències, fent que les dones apareguin segons el discurs més clàssic de la misoginia: víctimes passives o bé bruixes meuques. Només aquests models.

Els límits de la llibertat d’expressió

Article publicat a Mèdia.cat

Portem dies parlant de com els mitjans inventen, criminalitzen, deshumanitzen. Ara ja hem passat la barrera i parlem directament d’amenaces, befa i actituds que van força més enllà de la manca de respecte.

La llibertat del president Puigdemont a Alemanya va sublevar alguns periodistes. Jiménez Losantos va fer un editorial radiofònic on va afirmar: «A les Balears hi ha uns 200.000 alemanys d’ostatges. A Baviera poden explotar cerveseries», exhibint la seva ràbia. Posteriorment, després de l’atropellament massiu de Munic, un altre mitjà, Alerta Digital, feia el titular «El karma existe».

Quan els mitjans exhibeixen tan impunement la ràbia, quan fan befa i amenacen amb tanta llibertat, mentre criminalitzen qui es mobilitza pacíficament o empresonen aquells que fan cançons contra la monarquia, la llibertat d’expressió està molt en entredit.