Fa vint anys va néixer l’Observatori de les Dones als mitjans de comunicació, un espai que «vol promoure una cultura crítica en relació al paper de les dones en els mitjans de comunicació». L’Observatori és un projecte pioner que arriba de la mà de Drac Màgic i està format per 32 ajuntaments –en els seus inicis només eren cinc– i que ha impulsat diversos projectes en l’anàlisi del tractament dels mitjans del paper i aportacions de les dones, la presència femenina o el tractament de la violència masclista.
La lectura imprescindible de l’Observatori en aquests anys ha estat d’una visió prismàtica: anàlisi de notícies, anuncis, programes d’entreteniment… però també accions: tallers, cinefòrums, exposicions, guies. L’activitat ha estat perseverant i els projectes múltiples. Un dels projectes iniciats de forma destacada és el concurs «Reimagina’t» dirigit a joves entre 12 i 18 anys, que promociona la creació de productes audiovisuals lliures d’estereotips. La pedagogia activa i la implicació del jovent com a eina i aposta de futur per combatre les desigualtats. Enguany celebren la 13a edició del concurs a partir del qual han fet formació; hi ha participat més d’un miler de joves i s’han generat centenars de vídeos des del punt de vista dels i les joves des d’una mirada positiva.
Dues nenes de Tenerife són tristament conegudes a partir de la seva desaparició. La violència vicària ha sortit de l’armari i ha estat a la primera plana durant dies. El que el moviment feminista i moltes juristes o treballadores especialitzades en l’àmbit de la violència masclista han denunciat durant anys ha arribat a les portades. El que podria ser una notícia destacada –el fet que per fi es reconeix com a tal aquesta violència– es viu amb tristor no només per la mort de les nenes sinó pel tractament mediàtic que se’n fa.
El seguiment minut a minut d’un tema que hauria de provocar vergonya política, jurídica i social. Ha acabat sent d’una frivolitat extrema.
La comunicació, tot i que intenti l’objectivitat, té un punt de partida en la mirada professional. Qui informa té una mirada política -entenent política de forma àmplia- que impedeix l’objectivitat total. Des d’una perspectiva de gènere, aquesta mirada sol ser, directament, una translació del pensament patriarcal. Les dones hem estat negades i reinterpretades a partir del cànon patriarcal i el rol social que se’ns ha atorgat ha estat del tot magnificat i hiperrepresentat en els mitjans de comunicació.
Aquesta mirada, en el cas de les dones en situació de violència, o bé de dones que han patit violències sexuals, acaba esdevenint una representació espectacularitzant que les revictimitza. Sovint trobem en aquestes notícies debats que confronten opinions i enfronten vivències, fent que les dones apareguin segons el discurs més clàssic de la misoginia: víctimes passives o bé bruixes meuques. Només aquests models.
Enguany, la diferència de les informacions sobre la violència policial de l’1 d’octubre ha fet reflexionar, i molt, sobre la qualitat informativa. No és, ni de lluny, el primer cop que es parla de manipulació, però sí de forma tan popular respecte a una realitat que difereix tant dels fets; com a mínim, és la primera vegada que es visualitza de manera tan massiva.
Fa anys que l’anàlisi dels mitjans sobre la imatge de les dones ja palesa aquesta pràctica. La realitat que vivim les dones i les informacions, la publicitat, les sèries de ficció… sovint no han anat de la mà, ni tampoc no han tingut en compte, que es partia d’estereotips i prejudicis masclistes.
Aquest fet s’ha posat de manifest amb el judici per la violació múltiple ocorreguda a Pamplona. Tot i la gravetat dels fets, les informacions parcials i l’actitud del jutge ens recorden els anys 80 i aquells judicis i sentències de la violació i la minifaldilla (un tema recurrent, per cert, en altres sentències).
La trivialització de les violències masclistes és una constant en tot tipus de tertúlies. Hi ha graus i nivells, naturalment, però es repeteix arreu, de manera que l’objectualització de les dones en l’àmbit social es normalitza en les opinions mediàtiques i les informacions.
L’1 d’octubre d’enguany marca la diferència. Aquest inici de curs polític és històric. Pensis el que pensis sobre el que votaràs, pensis el que pensis sobre si votaràs o no, pensis el que pensis sobre el Referèndum. Per a la ciutadania, pensi el que pensi és evident que estem davant d’esdeveniments importants per a tothom.Aquesta importància porta a certa crispació política parlamentària que, massa vegades, es viu com un tot. La crispació és al carrer? Bé, potser hi ha incidents concrets, que d’altra banda ja hi eren i que protagonitza la mateixa gent, de forma general; però el clima de crispació dels partits no és general, en la meva humil opinió i experiència personal.
El que sí que s’ha instal·lat en la cultura política és la violència de baixa intensitat: desinformació, manipulació informativa, informació agressiva… a poc a poc es va pujant el nivell: prohibicions, amenaces… una situació que fa possible la síndrome de la granota bullida: ens acostumem a tot plegat, comencen per poques persones i acaben per tot un poble i el nivell d’agressivitat puja fins que ja no detectem l’amenaça.
Això està passant de forma ràpida: prohibicions d’actes, anuncis, articles, informacions… però també amenaces del govern “central”, del Tribunal Constitucional, de la Fiscalia… cada cop de més abast: organització, responsables polítics, alcaldesses i alcaldes, regidores i regidors, periodistes… Sense oblidar el que ja comença a ser un costum: quan l’amenaça directa s’aixopluga en les xarxes socials i es mostra, de forma clara o sota l’anonimat, en forma d’insult o amenaça a qui no pensa igual.
Les dues darreres setmanes hem tingut tres exemples que ens han de fer reflexionar en tres àmbits. El primer com es produeixen, el segon com es tracten i el tercer quina és la resposta, una anàlisi per arribar a una sola resposta possible, unitària i comuna.
Parlo de les amenaces a Inés Arrimadas, Carme Forcadell, Oriol Junqueras, Guillem Balboa i Anna Gabriel, de diferent grau però sempre ofensives, fòbiques i d’un alt grau de violència. Són amenaces directes, fetes en el context del proper referèndum però també després d’un atemptat a les Rambles.
Amenaces que són escrites a les xarxes, pintades als murs o “entregades” a la porta de casa. Amenaces que són condemnades sempre, però que reben matisos, troben explicacions per segons qui.
Es pot trobar explicació a la violència? Si té explicació, té justificació; per tant, és justificable la violència segons qui la pateix? Sense matisos: NO, i deixem de banda l’anàlisi ideològic perquè, quan toquen a una, a la primera persona, ens acabaran tocant a totes i a tots. Sempre es pot trobar explicació i justificació per allò injustificable, però si li donem valor, acabarem per no saber que condemnem.
Comunicacio Participativa 