Des del passat mes de novembre hi ha un nou podcast «d’humor pur» com el defineixen les seves creadores: la periodista Natza Farré i l’actriu Judit Martín, un tàndem hilarant, que volen riure juntes i fer riure i que té l’objectiu de fer-ho però també, generar debats. El mateix títol, «El nou paradigma», dona pistes de cap a on va.
El podcast neix des d’aquesta essència i no amb esperit comercial i així ho refermen. En una conversa amb la Natza Farré a propòsit del nou podcast, diu que “la llibertat de fer-ho d’aquesta manera tampoc té preu. Per això no guanyem ni un duro, guanyem en el que volem fer, que és el que fem”. Així, no apliquen filtres comercials i de filtres n’hi ha molt pocs, riuen de tot i aprofiten per denunciar, amb moooolt humor, la necessitat de canviar el món.
Com altres podcasts no comercials els recursos són limitats, “si no tenim espais als mitjans ens l’hem d’inventar” em diuen. I ho fan de la mà de l’Abi, una altra dona magnífica, propietària de La Llama Store, que els deixa una petita taula de so, els micros i l’espai per poder enregistrar-ho tot. I em destaquen que “de fet cedeix l’espai gratuïtament a molta altra gent de comèdia”. El compromís amb l’humor és important des de l’espai, els continguts i l’essència i aquest compromís és per la transformació, també en la forma de comunicar.
El nou paradigma és una mostra de l’experiència de dues dones que, des d’àmbits diferents, exerceixen la seva llibertat i ho fan des de l’agudesa i la consciència. El podcast es planteja “riure amb” i no “riure de”, triant col·lectius o temàtiques sobre els quals pesen tòpics i trencant els esquemes a partir d’enfocaments irònics. La «Canción de la juventud» i la seva introducció són d’una jocositat salvatge i, com planteja la comunicadora Irantzu Varela, té un humor “cap endins i cap amunt”.
Per què no és un podcast amb esperit comercial? De fet, hi ha podcasts i programes amb característiques similars, liderats per comunicadors i que tenen recursos i espais. Aquí la necessitat del canvi que planteja El nou paradigma, segons expliquen elles és que “som dones de gairebé cinquanta anys que fan humor en català i que parlen de coses de les quals no tenen ni idea. A diferència dels homes, no necessitem fer acudits de sexe per fer riure, tenim altres recursos”.
De fet, l’humor és una dels àmbits vetats a les dones, des del tòpic “les ties no tenen gràcia” a la prohibició de riure en públic que pateixen les dones afganeses. L’humor és denúncia i és teràpia, és sortida a la ràbia, a la indignació però no com a pal·liatiu sinó com a forma de denúncia. Riure amb la Natza i la Judit és delectar-se sense complaences. Molt i molt recomanable!
Comunicacio Participativa 