Sobre l’expertesa

Segons el diccionari, una persona experta és la que té molta experiència o que és molt hàbil en una activitat. La que sap molt d’una matèria i que és consultada si hi ha un desacord. Sinònim: una especialista. L’expertesa als mitjans de comunicació sovint és la veu del coneixement però, al meu entendre, tot depèn del mitjà on es difon.Amb la pandèmia aquesta pregunta plana sovint sobre les audiències.

Quan analitzem el tipus de persones expertes, quina experiència aporten, quina ideologia tenen… tot plegat sovint afecta com se’ls presenta i a la credibilitat. Una persona experta als mitjans de comunicació acaba sent un oracle inqüestionable. Ara, per exemple, les dades sobre infeccions, incidència, morts… són confuses. També ho són les polítiques socials, sanitàries i econòmiques que molts països estan adoptant. En aquest maremàgnum sovint les veus expertes donen certeses, o les imposen?

La continua i excessiva informació sobre l’evolució del virus pandèmic i la manca de dades creïbles, de forma constant tenim informacions sobre l’ocultació de dades o recomptes diferents, converteix les persones especialistes en les úniques que poden donar credibilitat a les informacions.

Hi ha qui dóna suport total a mesures governamentals, d’altres que fan crítica àcida i d’altres que ens ofeguen a dades. Però, com podem contrastar-ho? No tenim l’especialitat ni l’experiència, i les dades no són fiables. Com podem saber si un país llunyà està aplicant les mesures que tal persona experta defensa i que estan funcionant? Ho comprovem com a audiència crítica? O, simplement, escoltem i donem credibilitat donada l’expertesa i solvència? De fet, no ens dóna la vida!

L’expertesa es construeix als mèdia? Pensem una mica. Dues persones: una experta, per exemple, en l’àmbit sanitari, amb una carrera científica important i solvent és convidada com a experta i comença a col·laborar de forma habitual, fa propostes a partir de processos que desconeixem, dades que dóna per vàlides –i no sabem si ho són– i exemples d’èxit que ens convencen.

Una segona experta, amb una carrera molt similar, que prefereix tenir un paper més discret, no es prodiga als mitjans però parla amb solvència; ens dóna dades totalment diferents i posa altres exemples. A qui creurem? Si a més el mitjà és un altre i triem segons el que ens agrada o no d’aquell mitjà, estem realment donant credibilitat a dades reals o només a persones que es desenvolupen bé als mitjans?

Personalment crec que cal una mica d’humilitat a algunes persones expertes però, sobretot, que els mitjans de comunicació tenen un paper important. Siguin públics o privats el paper de la informació és bàsic: donar a conèixer, comunicar, explicar i és desitjable que sigui des d’un posicionament neutre.

Sovint, massa sovint, el col·leguisme entre persones expertes i mitjans porta a veritats absolutes que no ajuden, precisament, a la informació veraç. Els mitjans han deixat de tenir un paper actiu en la investigació, en l’anàlisi de dades, en la vigilància i el contrast amb les persones expertes per tal d’oferir una informació verídica. No és una cosa nova, s’arrossega de crisis anteriors. És evidència que les persones expertes són fonts d’indubtable interès, però cal una actitud proactiva dels mitjans.